Tristan und Isolde és una de les òperes més importants del gènere per l’extraordinària grandesa de la seva partitura i pel seu significat en l’evolució de la música del nostre temps. S’estrenà el 1865 al Teatre de la Cort de Munic. El llibret, obra –com és habitual en Wagner– del mateix compositor, té com a punt de partida un poema medieval de Gottfried von Strassburg (vers 1210) sobre una llegenda d’origen cèltic que narra els tràgics amors de Tristany i Isolda. Els amors de Wagner amb Mathilde Wesendonck (1857-1859) i la lectura d’El món com a voluntat i com a representació de Schopenhauer, tradicionalment es consideren circumstàncies decisives en la seva composició.
«¿Es pot mantenir que la manca de moral és el veritable tema de la llegenda? El Tristan de Wagner, per exemple: ¿no fóra sinó una òpera de l’adulteri? I l’adulteri, finalment, ¿no és sinó això? Una ruptura de contracte? És això també, i és només això en massa ocasions; però sovint és molt més: una atmosfera tràgica i apassionada, més enllà del bé i del mal, un bell drama o un drama horrible» Denis De Rougemont
«Aquesta és una òpera sobre el desig, gairebé sobre la imaginació, que s ‘ha de transmetre com una experiència -explica Alfred Kirchner. L’elixir d’amor sols fa de catalitzador: fa que els amants busquin en el seu interior el que han estat esperant. Volen morir per viure, i aquest és un pensament profundament religiós: només en el més enllà aconseguiràs trobar allò que havies imaginat. Tot gran amor arrossega en ell mateix la idea que et voldries morir en el moment que es realitzi. Quan un dels dos amants diu «mata ‘m», està dient el que realment sent en aquell moment, malgrat que aquest moment sigui efímer. I el que ha fet Wagner és construir un monument per a aquest pensament que depassa totes les dimensions temporals. Es tracta d’una obra edificada sobre la simetria: el primer acte ens mostra el dia i la necessitat d’Isolde. El tercer mostra el dia i la necessitat de Tristan. En el segon, a la meitat de l’acte regna la nit i és només en un breu temps que es du a terme la consumació de l’amor. Tots tres actes es representen en espais interiors, en els quals el món exterior irromp en un cert moment». …continua leyendo
La mort per amor és un dels molts conceptes de la cultura occidental que s’acostumen a expressar en alemany: Liebestod. Malgrat que aquesta situació ve donada, sens dubte, per Wagner i el drama musical que ha portat aquest fenomen a la seva màxima expressió, Tristan und Isolde, té unes arrels que s’enfonsen profundament en el llegat del romanticisme alemany.
El preludi de l’òpera, amb el seu enigmàtic acord inicial, la resolució del qual contradiu totes les regles de la consonància, és una de les pàgines més importants de la història de la música. No sols perquè condensa els enunciats musicals fonamentals de l’obra i en constitueix una introducció captivadora, sinó també per la transcendència mítica –per a la música del segle xx– d’aquest acord que suspèn la tonalitat en diverses línies de força contraposades i igualment transcendents. Un vaixell du Isolde, princesa d’Irlanda, a Cornualla, on ha de contraure matrimoni amb el vell rei Marke. Tristan, nebot de Marke, ha estat l’encarregat de demanar per al rei la mà de la princesa com a senyal de pau entre tots dos països.
«La senyora del silenci m’ordena guardar silenci: comprenc el que ella oculta; i jo oculto el que ella no comprèn.» Així, amb aquesta observació digna d’un psicoanalista que ha llegit força Lacan, s’expressa Tristan en l’acte primer d’aquesta colossal obra wagneriana, poc abans que Isolde li ofereixi un filtre de mort que, en realitat, no és altra cosa que un filtre d’amor.
El Dia, la Nit i la Mort són, respectivament, les claus de volta de cadascun dels tres actes de Tristan und Isolde. L’antítesi del Dia, que encarna les misèries de la realitat quotidiana i social, i la sacra Nit, que desvetlla i protegeix els amants, es resol en l’aspiració a una Mort alliberadora en la qual les ànimes –d’acord amb Schopenhauer– es dissolen en l’univers.
