La ópera en la universidad
Otello (1887) és una esplèndida òpera de maduresa de Giuseppe Verdi –composta quan el músic tenia més de setanta anys– que marca un moment de plenitud, síntesi de la seva llarga carrera i alhora punt de partida d’un nou horitzó, que culmina en Falstaff (1893).
Material complementari generat per les universitats participants del curs. (els continguts estan en la llengua original publicada)
«Otello reflexiona –escriu el director d’escena Willy Decker– sobre la dedicació i el temps necessaris per anorrear una felicitat humana que havia arribat al zenit. El resultat final és fructuós: unes hores més tard, un monument que exalta la grandesa humana s’estavella contra el més profund de l’infern de la vanitat humana. Al fons d’aquest abisme descobrim, en tota la seva veritat, la fragilitat i el caràcter il·lusori de la felicitat. Com ha estat possible tot plegat? La clau és a la mà de Jago, però ell l’ha trobada en la mateixa ànima d’aquells que llança a l’abisme, Li cal exactament un dia per destruir completament i definitivament la felicitat en aparença tan inexpugnable d’Otello i Desdemona». …continua leyendo
En aquesta entrevista a Willy Decker, Isabelle Milli comença la conversa amb el director d’escena amb la següent reflexió: «Posar en escena Otello és arriscar-se, potser més que en qualsevol altra òpera, a caure en clixés. El mateix Otello és negre i excessiu. Jago, desequilibrat i perillós, manipula els éssers d’una manera que esgarrifa… Desdemona completa la llista, ja ben llarga, de les víctimes damunt els escenaris. Uns clixés que Willy Decker sens dubte coneix…»; i que intentarà trencar amb una suma d’arguments que mostren la complexitat dels personatges d’aquesta òpera. …continua leyendo
En el llibre de producció editat per Giulio Ricordi, titulat Disposizione Zenica i escrit per a l’estrena d’Otello a Milà, Arrigo Boito, llibretista d’aquesta òpera de Verdi, redactà un llarg pròleg en el qual oferia, amb cert gust literari, algunes indicacions als cantants i una prolixa descripció de cadascun dels personatges del repartiment, des d’Otello a Montano. És un text històric que mostra el detall amb el qual Boito construí els perfils psicològics i dramàtics dels personatges d’Otello.
A C T E I
L’òpera comença sense obertura ni preàmbul, amb l’orquestra fent sentir la forta tempesta que ha esclatat –ESCALES CROMÀ- TIQUES DE LA FUSTA, XIULETS DEL FLAUTÍ, EL SO DEL CANÓ, EL PEDAL GREU DE L’ORGUE– i que fa témer als xipriotes el naufragi del vaixell d’Otello, que s’acosta al port. El poble vibra a l’uníson amb el seu comandant, i ELS SEUS CANTS, QUE SUPLIQUEN AL CEL CLEMÈNCIA, tenen des de l’inici la nota discordant de Jago, que desitja la seva mort («L’alvo frenetico del mar sia la sua tomba!»). …continua leyendo
Considerada juntament amb Falstaff la culminació estilística de Verdi, Otello representa la síntesi més completa de tota l’escola operística italiana, una creació suprema, resultat de la fusió simbiòtica de tres grans talents: William Shakespeare, Arrigo Boito i Giuseppe Verdi, en una tragèdia de gelosia que fa segles que parla de violència de gènere.
Otello (1887) és una esplèndida òpera de maduresa de Giuseppe Verdi –composta quan el músic tenia més de setanta anys– que marca un moment de plenitud, síntesi de la seva llarga carrera i alhora punt de partida d’un nou horitzó, que culmina en Falstaff (1893).
La tragèdia de Shakespeare ens parla del valent condottiere de pell fosca al servei de Venècia que governa l’illa de Xipre, que estima amb passió la dolça Desdèmona, però que se sent insegur i gairebé indigne de la seva bellesa i refinament i que, així, esdevé víctima fàcil de l’enveja maligna de l’oficial Iago. Aquesta tragèdia es converteix, en contacte amb la sensibilitat romàntica, en un drama psicològic tèrbol i inquietant, en què l’acció és el resultat de passions devastadores. El desenllaç manté, naturalment, l’assassinat de Desdèmona, a mans del protagonista encegat per la gelosia, i el seu suïcidi en comprendre el terrible error que ha comès.
La preocupació constant de Verdi per fer pujar a l’escena lírica les obres de Shakespeare, que havia tingut el primer fruit visible en Macbeth (1847) i que no havia abandonat tot al llarg del temps, trobà en el llibretista i també compositor Arrigo Boito un aliat excel·lent. Text i música, a més de potenciar amb força i energia els trets principals dels dos protagonistes –el turmentós caràcter i la força guerrera d’Otello, la dolcesa i sensualitat amorosa de Desdemona–, donen al personatge de Jago una maldat filosòfica més destacada que en la tragèdia original, que el converteix en emblema d’un geni del mal, indiferent als valors morals, d’un nihilisme inaudit («La Morte è il Nulla. È vecchia fola il Ciel»). Des del punt de vista musical, Verdi prescindeix per primera vegada en la seva obra de l’estructura tancada en àries, duos i concertants separats per recitatius i basteix un continu en què els recitatius tenen un gran relleu i sovint una força dramàtica i lírica sense precedents, acompanyats d’una orquestració més rica des del punt de vista instrumental que en la seva obra anterior.
«El mistificador no es pot acontentar engalipant els altres; després d’aconseguir-ho, li cal també treure la màscara i presentar la veritat a les seves víctimes. El mistificador troba la seva satisfacció en la consternació que es llegeix en el rostre de les persones en descobrir que no han estat altra cosa que marionetes en les mans d’un altre, quan s’imaginaven que pensaven i actuaven per iniciativa pròpia»
W. H. AUDEN
El retrat d’un mistificador
Òpera en quatre actes. Llibret d’Arrigo Boito basat en el drama Othello de William Shakespeare
Estrena al Teatro alla Scala de milà el 1887. Estrena al Gran Teatre del Liceu el 19 de novembre de 1890 …continua leyendo
