La ópera en la universidad
Aida (1871), obra de maduresa de Giuseppe Verdi, situada al món dels grans faraons a l’antic Egipte –escrita per encàrrec del kediv d’aquest país i estrenada al Caire–, és probablement l’òpera més popular de la lírica italiana. La cèlebre rebuda triomfal dels guerrers al so de les trompetes del segon acte, «Gloria all’Egitto», o la conegudíssima ària de tenor «Celeste Aida, forma divina» del primer acte són referents inequívocs, per a bé i per a mal, del món l’òpera.
Material complementari generat per les universitats participants del curs. (els continguts estan en la llengua original publicada)
Fruit del conveni de col.laboració que El Gran Teatre del Liceu i diferents escoles de Disseny de Barcelona van establir fa dos anys, s’han vingut desenvolupat projectes conjunts de recerca i experimentació adreçat al disseny on una de les accions plantejades ha estat la creació de diferents càpsules audiovisuals que il·lustrin algunes de les òperes programades al Liceu.
Aida en va ser una de les proposades als alumnes. El treball resultant es la següent càpsula, una “animació de factura minimalista i austera, que ressalta els esdeveniments més importants de la seva història de forma puntual acompanyats dels conceptes clau, donant una visió diferent fugint de la seva naturalesa barroca i pomposa”
És la més representada, la més escoltada, la més retransmesa, la més coneguda. Aida és, definitivament, l’òpera més popular de tots els temps. Verdi va dotar la seva esclava patidora de tot el que calia per esdevenir la número u d’una història de triomfs que s’arrossega des de fa més d’un segle i que res ni ningú no sembla disposat a destronar. …continua leyendo
Quadre I
UN BREU I REFINAT PRELUDI OBRE L’ÒPERA, AMB DOS TEMES BÀSICS I CONTRAPOSATS, EL D’AIDA, DE DELICADA POLIFONIA, QUE DEFINEIX ELS SEUS INNOCENTS I PURS SENTIMENTS AMOROSOS, I EL DELS SACERDOTS, IMPLACABLE I PESANT, UNA MENA DE MARXA TRANQUIL·LA I SOLEMNE, AMB VIOLONCELS I METALL. Al palau reial de Memfis, el summe sacerdot Ramfis adverteix al jove i valent guerrer Radamès que els etíops són a punt d’envair Egipte i que la deessa Isis ha designat ja el cap dels exèrcits que defensaran el país. Radamès resta sol i ens fa saber el seu afany de glòria i l’amor que sent per Aida, esclava etíop al servei de la filla del rei, Amneris, EN UNA DE LES ÀRIES PER A TENOR MÉS CONEGUDES DE L’OBRA VERDIANA, «CELESTE AIDA, FORMA DIVINA», DE MELODIA MÒRBIDA, ACOMPANYADA INICIALMENT PER FLAUTA I VIOLINS FINS AL CRESCENDO DE FUSTA I TROMPES, ACABADA EN UN SI BEMOLL AGUT, PIANISSIMO, PER EXPRESSAR L’ÈXTASI AMORÓS. …continua leyendo
«El resultat de l’estudi rigorós i, a la vegada, del somni de Mestres Cabanes per a Aida –escriu Isidre Bravo– són set espais fascinants que ara podem contemplar novament, suspesos en la màgia. Cinc interiors de palaus i temples, un exterior a la vora del Nil i una porta de Tebes tractada com a espai de transició entre la ciutat i l’exterior, que ens presenten un Egipte cortesà majestuós i bellíssim, ric i sòbriament ornamental, no exempt d’exotisme, d’esquemes compositius sorprenents i mai repetits i, sobretot –el mestre estimava el teatre i feia ja un quart de segle que l’explorava–, visceralment “dramàtics”. És a dir, pensats i sentits per a l’acció escènica, per al nucli tensional –íntim, èpic, sever, sensual, inquiet, tràgic…– de cada part de l’obra». …continua leyendo
Aida (1871), obra de maduresa de Giuseppe Verdi, situada al món dels grans faraons a l’antic Egipte –escrita per encàrrec del kediv d’aquest país i estrenada al Caire–, és probablement l’òpera més popular de la lírica italiana. La cèlebre rebuda triomfal dels guerrers al so de les trompetes del segon acte, «Gloria all’Egitto», o la conegudíssima ària de tenor «Celeste Aida, forma divina» del primer acte són referents inequívocs, per a bé i per a mal, del món l’òpera. Però malgrat el seu caràcter pròxim a la grand opéra francesa, amb escenes plenes de pompa i esplendor i gran desplegament orquestral i coral, el drama essencial –l’amor dels protagonistes sacrificat als interessos del poder– té un tractament intimista refinat i els dos plans –individual i col•lectiu– no s’integren sinó que se superposen en una òpera brillant i emotiva alhora. …continua leyendo
Òpera en quatre actes. Llibret d’Antonio Ghislanzoni.
Estrena a l’Òpera de El Caire el 24 de desembre de 1871. Estrenada a Barcelona el 16 d’abril de 1876 al Teatre Principal. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 25 de febrer de 1877 …continua leyendo
